betrianpeda

dissabte, 14 de juny del 2008

Valoració de l'assignatura

Aquesta ha estat una assignatura que, gràcies a la seva dimensió pràctica ha afavorit un aprenentatge significatiu de la matèria teorico-pràctica.

A més, el fet d'haver de realitzar cada setmana una pràctica individual on cadascú autotgestionava el seu propi coneixement, coneixement tàcit, obligava a realitzar un esforç cognitiu que afavoria en gran mesura els aprenentatges.

L'única mancança que considero important en l'assigantura ha estat la falta d'espais de debat on es possés en comú tot l'après de forma individual en les pràctqiues d'autogestió del coneixement. Aquest exercici comunitari habitual haguessi afavorit un aprenentage més significatiu i una major interiorització de la matèria.
Una possible forma de dur a terme aquesta possada en comú és la realització a classe per part de tots els alumnes d'un mapa conceptual d'allò treballat de forma individual.

Com a conclusió, m'agradaria dir que amb aquesta assigantura he après les basses fonamentals per a poder iniciar una possible professió en el camp de la investigació, de forma que valoro positivament aquesta assignatura.

dissabte, 26 d’abril del 2008

La meva història acadèmica

12 de desembre de 1984, arribo al món amb sense donar problemes a la meva mare. Però no és fins al setembre de 1987 que començo la meva vida acadèmica en una escola concertada de caire cristià. Sóc el menor de quatre germans, de forma que no em sento sol en aquest nou espai. Potser per això no tinc cap record ni sensació negativa d’aquella època.

La meva senyoreta de P3 es deia Celina, i encara ara quan la trobo pel carrer la saludo amb respecte. Ella també se’n recorda de mi i em contesta amb una rialla d’orella a orella.

La meva projecció acadèmica en aquesta escola va ser molt curta. Quan vaig acabar P3 jo i els meus germans vàrem ser escolaritzats en un centre públic, el CEIP San José de Calasanz. Els nostres pares no estaven disposats a gastar-se tants diners en una escola concertada.

Vaig començar P4 amb la mateixa actitud que P3, sense por i amb serenitat perquè sempre podia disposar dels meus germans, encara que mai els vaig requerir.

En aquesta etapa, la meva senyoreta es deia Marisol. Amb ella vaig conviure la resta de l’etapa d’educació infantil.

D’aquestos dos anys tinc pocs records però tot els que tinc són nítids. Recordo que per la funció de Nadal vaig fer de Rei Mag, la inseguretat característica en mi en aquella edat no em va acompanyar durant aquella representació, la veritat és que l’alegria i emoció que vaig experimentar aquell dia em van ajudar a sentir-me més tranquil amb mi mateix, tothom va estar molt content amb l’actuació les reis mags.

En una altra ocasió recordo com em vaig enfadar molt amb un company de classe i li vaig intentar enclavar un punxo al cap. La veritat és que em costava molt empipar-me amb la gent. La senyoreta es va enfadar molt amb mi, fet que junt amb la sensació d’empipament que vaig experimentar amb l’altre nen fan que em recordi d’aquella situació. Crec que la gran quantitat d’emocions i sensacions negatives que es van succeir en aquest fet fan que el recordi amb molta claredat.

Un altre record d’aquesta etapa són les estones que em passava al sorral sol desenterrant les joguines que altres nens perdien. Ells les enterraven per jugar i després no eren capaços de trobar-les. Jo, em dedicava a fer forats i túnels sense la intenció de trobar el que altres extraviaven, m’agradava i m’agrada la sorra, però casualment anava allí on algú havia perdut una joguina.

Després li ensenyava a la meva mare allò que trobava i ella li tornava a la meva senyoreta, situació que em desagradava perquè em quedava sense el petit tresor que havia trobat.

També recordo com després, quan ja estava a punt d’acabar P5 vaig substituir aquestes estones de soledat per jocs amb la resta de nens de classe. Em ve al cap com sempre corríem pel pati fen un circuit, cada dia era el mateix, sempre corrent pel mateix lloc i, a més, seguint sempre el mateix ordre: primer un nen que es deia Enrique, després anava jo i després altres nens.

D’aquesta primera escolaritat conservo l’amic més íntim de l’actualitat, en Dani. Ens vàrem conèixer a P4 i des de llavors no ens hem separat mai. Vàrem compartir tota l’escolaritat obligatòria i, una vegada finalitzada aquesta la nostra amistat encara perdura forta.

Amb cinc anys vaig començar l’educació primària. Els tutors que vaig tenir en aquesta etapa van ser don Elias, don Manuel i la mare d’una amiga de classe.

Amb els dos últims no vaig viure experiències que recordi. De vegades penso que no recordo les situacions habituals de la meva vida o les situacions en les que vaig experimentar sentiments negatius- por, tristesa, solitud, inferioritat...-.

En canvi, sí que tinc records de les classes amb don Elias. Aquest va ser un mestre que per la seva actitud i les circumstàncies que van sorgir en el cercle d’amistats em va ajudar molt, convertint-lo en una persona ressonant per a mi.

Quan vaig conèixer a aquest docent com a tal, abans ja el coneixia perquè era el meu oncle – es va morir de càncer ja fa uns deu anys -, em trobava en un impas entre la dedicació acadèmica i el cercle d’amistats. No sabia escollir quin dels dos móns era més prioritari, tots dos m’aportaven estones agradables.

En aquestos dies es va donar un conflicte amb els amics desagradable, vaig arribar a perdre la son. Això em va fer prendre una decisió excloent entre amistats i estudis. Si continuava amb els amics que tenia em veuria arrossegat amb les accions habituals ha petits delictes que em causarien problemes familiars i escolars greus. Per contra, si deixava aquestes companyies només tindria els estudis i la família.

Don Elias es va convertir en un actor clau en aquesta decisió. Amb el seu recolzament emocional, a través de gestos, de converses personals amb ell i d’un tracte més personalitzat. Amb aquesta actitud el meu oncle em va ajudar a deixar de banda el cercle d’amistats que hagués acabant essent tan perjudicial.

A partir d’aquest moment vaig esforçar-me al màxim en els estudis.

L’ESO la vaig iniciar al mateix centre, el CEIP San José de Calasanz. Els de la meva promoció vam viure el pas de l’EGB a la LOGSE, de forma que primer i segon d’ESO els vàrem haver de cursar a les aules que el CEIP utilitzava per 7é i 8é d’EGB.

Va ser un salt que, a nivell personal, va significar començar a ser conscient que ja tenia certa responsabilitat sobre mi mateix i sobre el meu futur.

Durant la secundària vaig tenir, com es d’esperar, molts docents, tots ells diferents i peculiars. Va haver-hi pocs amb els que vaig establir una relació propera, la majoria es van dedicar a impartir la seva matèria. Recordo a la professora de ciències naturals i de matemàtiques, Mari Mar, a la professora d’educació física, la Pilar, al professor de català, el Pep i al professor de filosofia, el Francesc.

No només els recordo per la relació agradable que vam establir, sinó perquè gaudien ensenyant la seva assignatura, fet que em va ensenyar a apreciar cadascuna d’aquestes matèries.

En aquestos cursos vaig començar a relacionar-me amb els nois que ara formem la colla d’amics. Podria dir que en aquesta etapa vaig trobar les vertaderes amistats, el companys amb els que he compartit la meva adolescència i amb els que ara comparteixo la joventut.

A nivell acadèmic va ser una etapa de bones notícies, vaig treure bones notes. Les assignatures amb les que més vaig gaudir van ser l’educació física i la biologia, potser per això quan vaig fer la sol·licitud per entrar a la universitat la segona i tercera opció que vaig escollir van ser la enginyeria forestal i INEF, la primera va ser magisteri d’educació infantil.

Eren les dues úniques assignatures en les que no m’esforçava per aprendre.

Quan vaig acabar l’ESO tenia molt clar que el meu futur estava en els estudis. No tenia gens de ganes de començar a treballar.

Vaig escollir el batxillerat biosanitari perquè, com ja he dit abans, m’agradava la biologia.

En aquesta transició entre educació obligatòria i postobligatòria els amics de la colla ens vàrem haver de separar, només vàrem continuar junts a classe dos, la resta o van marxar a una ciutat pròxima per poder estudiar el batxillerat que els agradava o van iniciar cicles de grau mitja. Encara així la nostra amistat no es va trencar, al contrari, es va enfortir molt més.

Per aquest motiu, el batxillerat em va ajudar a conèixer noves persones, amb les que tinc una bona amistat.

Els dos anys que va durar aquesta etapa es van convertir en un pas previ a la selectivitat. Els professors sempre estaven parlant que ens havíem d’esforçar, sinó mai aprovaríem la selectivitat. La veritat és que aquesta prova és va convertir en una obsessió, va arribar un punt que vaig avorrir aquest futur examen.

Alguns dels professors eren els mateixos que vaig tenir a l’ESO, fet que va ajudar-me a iniciar el batxillerat amb certa tranquil·litat.

Pensant en aquesta etapa ara la recordo com un mer tràmit per accedir a la universitat. Va haver-hi assignatures com biologia, química, ciències de la terra, història i educació física amb les que vaig gaudir i vaig aprendre curiositats.

En aquesta època vaig començar a fer repassos a alguns/es companys/eres de classe. Aquesta va ser una experiència en la que vaig gaudir molt, em vaig donar compte que ajudant als altres a aprendre vivia estones molt agradables, em sentia realitzat. Aquest va ser el fet que em va animar a escollir en primera opció la carrera de magisteri; el fet de decidir-me pel d’educació infantil va ser perquè em sentia més a gust amb aquestos nens que amb altres d’edats superiors.

Quan vàrem finalitzar el batxillerat la veritat és que no em vaig sentir molt trist. Només trobava en falta les estones que passava amb el meu company de taula i amic de colla José, ell va anar a estudiar biologia a Barcelona i jo magisteri a Lleida. A la resta de la gent mai la vaig arribar a enyorar.

Acabada la selectivitat i veien que podia accedir a la carrera i universitat que volia vaig escollir anar a Saragossa a cursar la diplomatura de Magisteri d’educació infantil, però quan vaig anar a formalitzar la matricula es va donar el cas que acabaven de treure aquella carrera de la Universitat de Saragossa. Així que vaig anar a la Universitat de Lleida per poder estudiar el que m’agradava.

Recordo el primer dia d’universitat. No coneixia a ningú i semblava que a la resta de la gent li succeïa el mateix. Em vaig asseure en un banc i vaig començar a parlar amb dos noies i un noi: la Iolanda, la Mireia i el Robert. A partir d’aquell no em vaig separar del Robert i la Iolanda. La Mireia després d’un any vàrem veure que no era aigua clara, a l’hora de fer treballs només mirava per ella, i vàrem decidir mantenir distàncies.

Amb la resta de la classe, 45 noies i un altre noi, vaig establir una relació molt agradable. Vàrem ser un grup que ens portàvem molt bé i ens ajudàvem molt.

A part de la Iolanda i el Robert també vaig formar un altre grup amb set noies amb les que encara mantinc una relació d’amistat molt forta.

El record més important que tinc dels tres anys que va durar la carrera va ser la sensació de convertir-me en el responsable del meu futur i de la meva llibertat. Els docents em feien sentir protagonista del meu aprenentatge i de la meva formació, així com del meu futur professional i personal, sempre ens deixaven una porta oberta per a que fóssim nosaltres els actors protagonistes de totes les accions educatives.

Al juny de 2005 van acabar els tres anys d’universitat. Vaig sortir d’aquesta institució amb un sentiment d’enyorança molt gran cap als meus companys de carrera. A més, també em va envair una sensació de total llibertat cap al meu futur personal i professional, ara ja em sentia capaç d’enfrontar-me a qualsevol situació que se’m dones en la vida.

També destacaria la insatisfacció que em va aportar la carrera, volia aprendre més, pensava que hi havia molt més saber a banda del que havia après. Per aquest motiu vaig acabar estudiant el segon cicle de pedagogia a Tarragona. Vaig estar a punt d’anar a la Universitat Autònoma de Barcelona, però quan ja m’havien donat plaça a la universitat i als pisos del que aquesta disposa, em van oferir una beca a l’ajuntament de Lleida per treballar de mestre durant un any en les seves escoles bressol. Vaig acceptar.

Quan va finalitzar el meu contracte a l’escola bressol de Lleida, setembre de 2006, vaig optar per estudiar Pedagogia a Tarragona, una amiga de confiança m’havia recomanat la URV.

A Tarragona em vaig trobar totalment sol, fet que em va motivar molt per aprendre, per conèixer gent i per viure la vida al meu gust, fins llavors havia estat molt dependent dels pares.

Les primeres impressions d’aquesta universitat van ser dispars. Em vaig trobar amb professors molt competents i d’altres que semblaven peixos fora del mar, no s’hi trobaven. Encara així en els dos anys que porto en aquesta casa he après molt professionalment i també he crescut a nivell personal, desenvolupament aquest clau en el futur professional.

A més la convivència que tinc amb la resta d’alumnes és molt positiva, la veritat es que en poc temps s’han creat uns vincles d’amistat molt forts i, en un cas, un vincle que va molt més enllà. Aquest tipus de relació m’ha ajudat a veure que en l’educació és bàsic el treball en equip, però en un equip compenetrat, que s’entengui i sigui capaç de discutir amb tranquil·litat qualsevol tema.

La sensació que m’agradaria destacar en aquesta historia de vida, i que m’ha acompanyat en totes les seves etapes, és que la formació acadèmica no només té a veure amb els aprenentatges formals i conceptuals, sinó que en les diferents institucions educatives en les que he estat ha primat el desenvolupament personal. Potser per aquest motiu, ara com a mestre d’educació infantil i professor de repàs, considero molt més important ajudar a les personetes i persones a créixer com a tal, donant menys importància al aprendre a conèixer, enfront del aprendre a ser i aprendre a estar.

No voldria concloure aquest escrit sense saludar a totes aquelles persones que m’han acompanyat en aquestos 23 anys i 4 mesos, amics i amigues, companys i professors i professores, encara que no llegeixin mai aquesta història.

Gràcies a tothom.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Parlem només d'inspecció?

Cap i peus. Realitat i teoria. Com la resta d’experiències que ens apropen el context laboral real amb les teories que tractem a la universitat, aquesta ha estat una macro entrevista interessant i enriquidora.

Ens ha apropat elements que defineixen el món educatiu en el que ens mourem: la tan anomenada falta de disponibilitat de recursos, el treball en xarxa, la intervenció interdisciplinària, la relació necessària amb altres especialistes del món educatiu, la moltes vegades problemàtica relació família- educadors, la manca de coherència educativa entre governs, la intangibilitat de la tasca educativa...

Davant aquesta situació que és pot considerar desfavorable i desil·lusionant el senyor Josep Tarragó ens ha mostrat una actitud que transforma aquest panorama en una oportunitat. Ha exterioritzat un “fer pas a pas”, mesurat, conscient i, per sobre de tot, empàtic. Actitud i/o competència bàsica en el món educatiu per no convertir l’educació, a través d’una falsa pretensió de resoldre el conflictes educatius amb mesures burocràtiques, en des- educació, allunyant-se de la realitat emocional inherent a la pròpia educació.

Hem de ser conscient que la realitat sempre ha estat acompanyada de canvis, més o menys accelerats, de forma que són inevitables i hem de ser capaços d’aprofitar-nos d’ells per millorar l’educació. Aquí és on entra en joc l’actitud exterioritzada en l’entrevista. Amb ulls realistes, conscients i empàtics podrem fer que l’educació acabi educant.

A nivell de la investigació, els dubtes resolts han estat mínims. El motiu ha estat el desconeixement que ha mostrat el senyor Josep Tarragó envers els Plans d’Immersió Lingüística per motius institucionals.

Globalment i tornant a l’inic d’aquest comentari crec que aquesta és una experiència positiva i necessària, com s’ha fet pales al final de l’entrevista al·ludint a les diferent sortides de la llicenciatura de pedagogia.

dissabte, 29 de març del 2008

Una llei per al segle XXI ha de ser complexa

Comentari de l'article: "Una llei de pais per una educació del segle XXI" Jaume Graells.


El món educatiu es caracteritza per la diversitat. Una realitat que afecta als docents i les seves tasques, a l’alumnat, a la gestió i organització de cada centre educatiu... al tipus de famílies usuaris del sistema educatiu...

Davant aquest fet, la resposta dels agents educatius –administració, mestres i professors, especialistes...- també és diversa, tal i com ens comenta l’autor del article. Un sector creu en la innovació, el canvi i la millora constant mentre que un altre s’aferra a unes pautes de treball i organització que li donen seguretat en el seu treball.

En el segon cas hi trobem a un ampli espectre de la comunitat de mestres, qualificats com a immobilistes per Jaume Graells. Aquestos desenvolupen un treball estàtic, on les tasques i responsabilitats any rere any són les mateixes. De forma que consideren que l’educació ha de passar per ells, és a dir, el sistema educatiu passa per ells i per la seva professió.

En el sector de la innovació o la millora hi trobem a mestres, a la totalitat de la comunitat educativa i a l’administració pública.

Aquest tercer agent, dintre del qual trobem a l’autor de l’article, és el que dissenya i promou la reforma educativa des d’una visió pragmàtica. Tal i com exposa Jaume Graells la reforma hauria de passar per una major autonomia de gestió, econòmica i pedagògica. Però una millora educativa no passa només per dotar de major poder de gestió i decisió als centres, si aquesta mesura no va acompanyada d’una implicació professional dels docents l’autonomia es converteix en un immobilisme total dels centres educatius. Davant d’uns docents que s’inclouen dintre del segon tipus de resposta a la diversitat, amb aquesta proposta encara s’agreugen més les característiques pròpies dels sectors immobilistes: falta d’implicació, treball rutinari, delimitació de l’educació als espais d’aula, individualisme de la tasca docent...

Enfront aquesta necessitat d’assumir responsabilitats i de ser un bon professional l’autor proposa unes mesures inconnexes i insuficients. Ens parla de “millorar la formació inicial i contínua de mestres i professors, d’establir un nexe directe entre la formació rebuda, les necessitats dels centres i dels alumnes i els mecanismes reals de carrera docent que incentivin el professorat per millorar en la seva feina i per assumir responsabilitats tant pedagògiques com de gestió... Necessitem avançar en el disseny d’una carrera professional que incentivi la feina ben feta, l’assumpció de funcions d’especial responsabilitat i la capacitat d’innovació en la pràctica diària a l’aula.

Són suficients aquestes mesures per aconseguir que els sectors immobilistes s’involucrin en la seva tasca? No. Considero que els docents amb una rutina en el seu treball i una forma de concebre l’educació i la seva professió poc canviaran amb les propostes de Jaume Graells. Un professional amb aquest perfil no participarà activament de la formació sinó és com a mer tràmit per continuar treballant, intervindrà de forma passiva en els “nexes directe entre la formació rebuda, les necessitats dels centres i dels alumnes”...

És necessària una visió més complexa de la reforma educativa, on s’incloguin tots aquells element de la cultura i funcionament en una institució educativa que són motor del canvi en els docents: organització del treball, relacions professionals, cultura i identitat col·lectiva, capacitat de projecció en el futur, lideratge i formes d’exercir el poder i la institució com a organització que aprèn (Gather Thurler, M.: 2004).

Mitjançant les condicions necessàries en cadascuna d’aquestes dimensions és possible un canvi en els docents ja establerts en la seva professió.

A més a més, encara que en la carrera docent es promogui la responsabilitat i la implicació dels futurs mestres aquestos poden arribar a centres amb un claustre poc implicat i immobilista. Conseqüentment i de forma inevitable els nous docents, al llarga dels anys, interioritzaran la cultura institucional com a pròpia i s’acomodaran a les practiques habituals en la institució. Això reforça la tesis de la complexitat en la reforma educativa.

Per últim, Jaume Graells al·ludeix a la coresponsabilització de les diferents administracions implicades i dels agents educatius i socials presents en el territori, però s’oblida en tot moment de la família com a agent educatiu, només parla de ella com a usuari d’un servei, obviant el seu paper en l’educació dels fills i donant tota la responsabilitat a la resta d’agents educatius: escoles, centre de temps lliure, CEAP, CESMIJ, serveis socials...

Des del meu punt de vista és necessària un servei que permeti la participació de les famílies, com es dona en el cas de les comunitats d’aprenentatge, i també un servei que els ajudi i assessori en l’educació dels seus fills per a que desenvolupin pràctiques més adients.

Parafrasejant el començament d’aquets comentari diré que “el món educatiu es caracteritza per la diversitat”, de forma que implica una visió complexa dels seus agents i de les seves institucions per a dur a terme a reforma mínimament de qualitat. No ens podem quedar en un augment de l’autonomia dels centres, de la professionalització de la carrera i una coresponsabilització de tots els agents educatius.

dissabte, 8 de març del 2008

El Pla d'Immersió Lingüística i les seves implicacions

Per tal de comprendre millor la informació exposada a l'article comentat en aquest blog sobre el Pla d'Immersió Lingúística a Catalunya, us adjunto un mapa conceptual per garantir la seva comprensió.




dilluns, 3 de març del 2008

Presentació de la meva investigació educativa

A continuació podreu trobar un mapa conceptual en el que mostro el context en el que pretenc dur a terme la investigació educativa ( clicar damunt per veure'l ampliat).
Els camps en color lila són els conceptes generals de la temàtica a tractar en el projecte.
Els camps en color verd indiquen els conceptes concrets en els que es desenvoluparà la investigació.



diumenge, 2 de març del 2008

Què és l'educació?

L’educació, amb la seva dialèctica bidireccionalitat “ensenyar – aprendre”, sempre ha tingut el mateix significat i la mateixa funció: és l’element necessari per a socialitzar els individus. Conseqüentment aquest significat es veurà relegat al tipus de societat en la que es trobi inscrita l’educació. Tal i com ens diu Cooperman: “l’educació és una acció produïda segons les exigències de la societat, inspiradora i model, amb el propòsit de formar a individus d’acord amb el seu ideal de “l’home en sí mateix””.

En el passat la societat es caracteritzava per un model autoritari i tancat, en el que la majoria d’individus es regien per una pauta de vida i un pensament únic definits per una minoria amb poder, constituïda per la classe política i militar del país i per l’autoritat religiosa, basada en el cristianisme.

En aquesta societat les persones no podien escollir més enllà de l’establert per la minoria dominant. Conseqüentment l’educació socialitzava en tant que creava el model d’individu que volia la minoria amb poder. El rol dels professors era el de font de coneixements i de moral.

En la societat actual el model respon als principis democràtics i individualistes. Els individus són definits com a persones úniques i lliures, de forma que escullen els seus principis i la seva moral, respectant sempre els valors democràtics.

L’educació, en la societat actual, socialitza en tant que desenvolupa a cada individu com a persona única, amb unes qualitats, capacitats i opcions de futur pròpies. Tal i com ens diu Kerschensteiner: “l’educació consisteix en distribuir la cultura, perquè l’home organitzi els seus valors en la seva pròpia consciència i a la seva manera, d’acord amb la seva individualitat”.

Conseqüentment l’educació té a veure amb l’arrel educere, que es refereix a treure, extreure, fer sortir... és a dir, en un model educatiu no directiu: treballa la llibertat, autonomia, responsabilitat, personal, originalitat, creativitat.

Aquest canvi de model social es veu magnificat per l’avanç tecnològic i la seva normalització en les classes socials majoritàries mitjançant les TIC.

El rol de docent ja no és el de la font de coneixement i moral. Es converteix en un mediador entre les fonts de coneixement i els alumnes. Ara desenvolupa en els alumnes les capacitats i competències bàsiques per poder accedir al coneixement de forma constructiva i crítica, com són: l’alfabetització convencional- lectoescriptura - i digital- TIC-, la capacitat crítica, de reflexió...

L’accés a les fonts de coneixement la duu a terme l’alumne per sí mateix a través de les TIC, les fonts bibliogràfiques i les diferents xarxes socials a les que pertany.

Aquest canvi de concepció en model social i educatiu comporta reptes per als professors i els alumnes. Ara el professor ha de procurar ser un pont entre els alumnes i les fonts de coneixement, ha de deixar de banda el rol que el definia com a font única de saber. Aquest nou paper dels docents els obliga a conèixer i ser competents en l’ús de les TIC, a ser uns professionals en constant formació per adaptar-se als canvis continus de la societat, a aplicar la investigació i la millora continua – model de qualitat- en la seva tasca lligada a la innovació i a unificar allò que s’ensenya a les aules i allò que necessiten saber els alumnes per a ser competents en la societat actual.

Pel que fa a l’alumne deixa de ser un simple receptor de la informació, un personatge passiu del seu aprenentatge. És ell qui, a través de l’ajuda del professor i de la seva pròpia gestió de l’aprenentatge i del coneixement es desenvolupa com a individu únic. Passa a tenir un paper actiu i protagonista i per això el seu repte es desenvolupar les capacitats i competències inherents a aquest paper: reflexió, aprendre a aprendre, gestió del coneixement, autocrítica, presa de decisions...

Aquest canvi de rol és present en les noves metodologies educatives, com per exemple la realització de portafolis, blogs... i en les noves lleis educatives ja que ara no es parla d’objectius sinó de competències.

Un llibre que ens pot ajudar a comprendre millor el nou paper que han de tenir els professor i alumnes i els reptes inherents a aquestos és Educar en una cultura de l’espectacle, Ferrés i Prats, J. (2003).Ed. Paidos.