Una llei per al segle XXI ha de ser complexa

Comentari de l'article: "Una llei de pais per una educació del segle XXI" Jaume Graells.

El món educatiu es caracteritza per la diversitat. Una realitat que afecta als docents i les seves tasques, a l’alumnat, a la gestió i organització de cada centre educatiu... al tipus de famílies usuaris del sistema educatiu...

Davant aquest fet, la resposta dels agents educatius –administració, mestres i professors, especialistes...- també és diversa, tal i com ens comenta l’autor del article. Un sector creu en la innovació, el canvi i la millora constant mentre que un altre s’aferra a unes pautes de treball i organització que li donen seguretat en el seu treball.

En el segon cas hi trobem a un ampli espectre de la comunitat de mestres, qualificats com a immobilistes per Jaume Graells. Aquestos desenvolupen un treball estàtic, on les tasques i responsabilitats any rere any són les mateixes. De forma que consideren que l’educació ha de passar per ells, és a dir, el sistema educatiu passa per ells i per la seva professió.

En el sector de la innovació o la millora hi trobem a mestres, a la totalitat de la comunitat educativa i a l’administració pública.

Aquest tercer agent, dintre del qual trobem a l’autor de l’article, és el que dissenya i promou la reforma educativa des d’una visió pragmàtica. Tal i com exposa Jaume Graells la reforma hauria de passar per una major autonomia de gestió, econòmica i pedagògica. Però una millora educativa no passa només per dotar de major poder de gestió i decisió als centres, si aquesta mesura no va acompanyada d’una implicació professional dels docents l’autonomia es converteix en un immobilisme total dels centres educatius. Davant d’uns docents que s’inclouen dintre del segon tipus de resposta a la diversitat, amb aquesta proposta encara s’agreugen més les característiques pròpies dels sectors immobilistes: falta d’implicació, treball rutinari, delimitació de l’educació als espais d’aula, individualisme de la tasca docent...

Enfront aquesta necessitat d’assumir responsabilitats i de ser un bon professional l’autor proposa unes mesures inconnexes i insuficients. Ens parla de “millorar la formació inicial i contínua de mestres i professors, d’establir un nexe directe entre la formació rebuda, les necessitats dels centres i dels alumnes i els mecanismes reals de carrera docent que incentivin el professorat per millorar en la seva feina i per assumir responsabilitats tant pedagògiques com de gestió... Necessitem avançar en el disseny d’una carrera professional que incentivi la feina ben feta, l’assumpció de funcions d’especial responsabilitat i la capacitat d’innovació en la pràctica diària a l’aula.

Són suficients aquestes mesures per aconseguir que els sectors immobilistes s’involucrin en la seva tasca? No. Considero que els docents amb una rutina en el seu treball i una forma de concebre l’educació i la seva professió poc canviaran amb les propostes de Jaume Graells. Un professional amb aquest perfil no participarà activament de la formació sinó és com a mer tràmit per continuar treballant, intervindrà de forma passiva en els “nexes directe entre la formació rebuda, les necessitats dels centres i dels alumnes”...

És necessària una visió més complexa de la reforma educativa, on s’incloguin tots aquells element de la cultura i funcionament en una institució educativa que són motor del canvi en els docents: organització del treball, relacions professionals, cultura i identitat col·lectiva, capacitat de projecció en el futur, lideratge i formes d’exercir el poder i la institució com a organització que aprèn (Gather Thurler, M.: 2004).

Mitjançant les condicions necessàries en cadascuna d’aquestes dimensions és possible un canvi en els docents ja establerts en la seva professió.

A més a més, encara que en la carrera docent es promogui la responsabilitat i la implicació dels futurs mestres aquestos poden arribar a centres amb un claustre poc implicat i immobilista. Conseqüentment i de forma inevitable els nous docents, al llarga dels anys, interioritzaran la cultura institucional com a pròpia i s’acomodaran a les practiques habituals en la institució. Això reforça la tesis de la complexitat en la reforma educativa.

Per últim, Jaume Graells al·ludeix a la coresponsabilització de les diferents administracions implicades i dels agents educatius i socials presents en el territori, però s’oblida en tot moment de la família com a agent educatiu, només parla de ella com a usuari d’un servei, obviant el seu paper en l’educació dels fills i donant tota la responsabilitat a la resta d’agents educatius: escoles, centre de temps lliure, CEAP, CESMIJ, serveis socials...

Des del meu punt de vista és necessària un servei que permeti la participació de les famílies, com es dona en el cas de les comunitats d’aprenentatge, i també un servei que els ajudi i assessori en l’educació dels seus fills per a que desenvolupin pràctiques més adients.

Parafrasejant el començament d’aquets comentari diré que “el món educatiu es caracteritza per la diversitat”, de forma que implica una visió complexa dels seus agents i de les seves institucions per a dur a terme a reforma mínimament de qualitat. No ens podem quedar en un augment de l’autonomia dels centres, de la professionalització de la carrera i una coresponsabilització de tots els agents educatius.

El Pla d'Immersió Lingüística i les seves implicacions

Per tal de comprendre millor la informació exposada a l'article comentat en aquest blog sobre el Pla d'Immersió Lingúística a Catalunya, us adjunto un mapa conceptual per garantir la seva comprensió.

Presentació de la meva investigació educativa

A continuació podreu trobar un mapa conceptual en el que mostro el context en el que pretenc dur a terme la investigació educativa ( clicar damunt per veure'l ampliat).

Els camps en color lila són els conceptes generals de la temàtica a tractar en el projecte.
Els camps en color verd indiquen els conceptes concrets en els que es desenvoluparà la investigació.

Què és l'educació?

L’educació, amb la seva dialèctica bidireccionalitat “ensenyar – aprendre”, sempre ha tingut el mateix significat i la mateixa funció: és l’element necessari per a socialitzar els individus. Conseqüentment aquest significat es veurà relegat al tipus de societat en la que es trobi inscrita l’educació. Tal i com ens diu Cooperman: “l’educació és una acció produïda segons les exigències de la societat, inspiradora i model, amb el propòsit de formar a individus d’acord amb el seu ideal de “l’home en sí mateix””.

En el passat la societat es caracteritzava per un model autoritari i tancat, en el que la majoria d’individus es regien per una pauta de vida i un pensament únic definits per una minoria amb poder, constituïda per la classe política i militar del país i per l’autoritat religiosa, basada en el cristianisme.

En aquesta societat les persones no podien escollir més enllà de l’establert per la minoria dominant. Conseqüentment l’educació socialitzava en tant que creava el model d’individu que volia la minoria amb poder. El rol dels professors era el de font de coneixements i de moral.

En la societat actual el model respon als principis democràtics i individualistes. Els individus són definits com a persones úniques i lliures, de forma que escullen els seus principis i la seva moral, respectant sempre els valors democràtics.

L’educació, en la societat actual, socialitza en tant que desenvolupa a cada individu com a persona única, amb unes qualitats, capacitats i opcions de futur pròpies. Tal i com ens diu Kerschensteiner: “l’educació consisteix en distribuir la cultura, perquè l’home organitzi els seus valors en la seva pròpia consciència i a la seva manera, d’acord amb la seva individualitat”.

Conseqüentment l’educació té a veure amb l’arrel educere, que es refereix a treure, extreure, fer sortir... és a dir, en un model educatiu no directiu: treballa la llibertat, autonomia, responsabilitat, personal, originalitat, creativitat.

Aquest canvi de model social es veu magnificat per l’avanç tecnològic i la seva normalització en les classes socials majoritàries mitjançant les TIC.

El rol de docent ja no és el de la font de coneixement i moral. Es converteix en un mediador entre les fonts de coneixement i els alumnes. Ara desenvolupa en els alumnes les capacitats i competències bàsiques per poder accedir al coneixement de forma constructiva i crítica, com són: l’alfabetització convencional- lectoescriptura - i digital- TIC-, la capacitat crítica, de reflexió...

L’accés a les fonts de coneixement la duu a terme l’alumne per sí mateix a través de les TIC, les fonts bibliogràfiques i les diferents xarxes socials a les que pertany.

Aquest canvi de concepció en model social i educatiu comporta reptes per als professors i els alumnes. Ara el professor ha de procurar ser un pont entre els alumnes i les fonts de coneixement, ha de deixar de banda el rol que el definia com a font única de saber. Aquest nou paper dels docents els obliga a conèixer i ser competents en l’ús de les TIC, a ser uns professionals en constant formació per adaptar-se als canvis continus de la societat, a aplicar la investigació i la millora continua – model de qualitat- en la seva tasca lligada a la innovació i a unificar allò que s’ensenya a les aules i allò que necessiten saber els alumnes per a ser competents en la societat actual.

Pel que fa a l’alumne deixa de ser un simple receptor de la informació, un personatge passiu del seu aprenentatge. És ell qui, a través de l’ajuda del professor i de la seva pròpia gestió de l’aprenentatge i del coneixement es desenvolupa com a individu únic. Passa a tenir un paper actiu i protagonista i per això el seu repte es desenvolupar les capacitats i competències inherents a aquest paper: reflexió, aprendre a aprendre, gestió del coneixement, autocrítica, presa de decisions...

Aquest canvi de rol és present en les noves metodologies educatives, com per exemple la realització de portafolis, blogs... i en les noves lleis educatives ja que ara no es parla d’objectius sinó de competències.

Un llibre que ens pot ajudar a comprendre millor el nou paper que han de tenir els professor i alumnes i els reptes inherents a aquestos és Educar en una cultura de l’espectacle, Ferrés i Prats, J. (2003).Ed. Paidos.