Comentari de l'article: "Una llei de pais per una educació del segle XXI" Jaume Graells.
El món educatiu es caracteritza per la diversitat. Una realitat que afecta als docents i les seves tasques, a l’alumnat, a la gestió i organització de cada centre educatiu... al tipus de famílies usuaris del sistema educatiu...
Davant aquest fet, la resposta dels agents educatius –administració, mestres i professors, especialistes...- també és diversa, tal i com ens comenta l’autor del article. Un sector creu en la innovació, el canvi i la millora constant mentre que un altre s’aferra a unes pautes de treball i organització que li donen seguretat en el seu treball.
En el segon cas hi trobem a un ampli espectre de la comunitat de mestres, qualificats com a immobilistes per Jaume Graells. Aquestos desenvolupen un treball estàtic, on les tasques i responsabilitats any rere any són les mateixes. De forma que consideren que l’educació ha de passar per ells, és a dir, el sistema educatiu passa per ells i per la seva professió.
En el sector de la innovació o la millora hi trobem a mestres, a la totalitat de la comunitat educativa i a l’administració pública.
Aquest tercer agent, dintre del qual trobem a l’autor de l’article, és el que dissenya i promou la reforma educativa des d’una visió pragmàtica. Tal i com exposa Jaume Graells la reforma hauria de passar per una major autonomia de gestió, econòmica i pedagògica. Però una millora educativa no passa només per dotar de major poder de gestió i decisió als centres, si aquesta mesura no va acompanyada d’una implicació professional dels docents l’autonomia es converteix en un immobilisme total dels centres educatius. Davant d’uns docents que s’inclouen dintre del segon tipus de resposta a la diversitat, amb aquesta proposta encara s’agreugen més les característiques pròpies dels sectors immobilistes: falta d’implicació, treball rutinari, delimitació de l’educació als espais d’aula, individualisme de la tasca docent...
Enfront aquesta necessitat d’assumir responsabilitats i de ser un bon professional l’autor proposa unes mesures inconnexes i insuficients. Ens parla de “millorar la formació inicial i contínua de mestres i professors, d’establir un nexe directe entre la formació rebuda, les necessitats dels centres i dels alumnes i els mecanismes reals de carrera docent que incentivin el professorat per millorar en la seva feina i per assumir responsabilitats tant pedagògiques com de gestió... Necessitem avançar en el disseny d’una carrera professional que incentivi la feina ben feta, l’assumpció de funcions d’especial responsabilitat i la capacitat d’innovació en la pràctica diària a l’aula.
Són suficients aquestes mesures per aconseguir que els sectors immobilistes s’involucrin en la seva tasca? No. Considero que els docents amb una rutina en el seu treball i una forma de concebre l’educació i la seva professió poc canviaran amb les propostes de Jaume Graells. Un professional amb aquest perfil no participarà activament de la formació sinó és com a mer tràmit per continuar treballant, intervindrà de forma passiva en els “nexes directe entre la formació rebuda, les necessitats dels centres i dels alumnes”...
És necessària una visió més complexa de la reforma educativa, on s’incloguin tots aquells element de la cultura i funcionament en una institució educativa que són motor del canvi en els docents: organització del treball, relacions professionals, cultura i identitat col·lectiva, capacitat de projecció en el futur, lideratge i formes d’exercir el poder i la institució com a organització que aprèn (Gather Thurler, M.: 2004).
Mitjançant les condicions necessàries en cadascuna d’aquestes dimensions és possible un canvi en els docents ja establerts en la seva professió.
A més a més, encara que en la carrera docent es promogui la responsabilitat i la implicació dels futurs mestres aquestos poden arribar a centres amb un claustre poc implicat i immobilista. Conseqüentment i de forma inevitable els nous docents, al llarga dels anys, interioritzaran la cultura institucional com a pròpia i s’acomodaran a les practiques habituals en la institució. Això reforça la tesis de la complexitat en la reforma educativa.
Per últim, Jaume Graells al·ludeix a la coresponsabilització de les diferents administracions implicades i dels agents educatius i socials presents en el territori, però s’oblida en tot moment de la família com a agent educatiu, només parla de ella com a usuari d’un servei, obviant el seu paper en l’educació dels fills i donant tota la responsabilitat a la resta d’agents educatius: escoles, centre de temps lliure, CEAP, CESMIJ, serveis socials...
Des del meu punt de vista és necessària un servei que permeti la participació de les famílies, com es dona en el cas de les comunitats d’aprenentatge, i també un servei que els ajudi i assessori en l’educació dels seus fills per a que desenvolupin pràctiques més adients.
Parafrasejant el començament d’aquets comentari diré que “el món educatiu es caracteritza per la diversitat”, de forma que implica una visió complexa dels seus agents i de les seves institucions per a dur a terme a reforma mínimament de qualitat. No ens podem quedar en un augment de l’autonomia dels centres, de la professionalització de la carrera i una coresponsabilització de tots els agents educatius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada