Què és l'educació?

L’educació, amb la seva dialèctica bidireccionalitat “ensenyar – aprendre”, sempre ha tingut el mateix significat i la mateixa funció: és l’element necessari per a socialitzar els individus. Conseqüentment aquest significat es veurà relegat al tipus de societat en la que es trobi inscrita l’educació. Tal i com ens diu Cooperman: “l’educació és una acció produïda segons les exigències de la societat, inspiradora i model, amb el propòsit de formar a individus d’acord amb el seu ideal de “l’home en sí mateix””.

En el passat la societat es caracteritzava per un model autoritari i tancat, en el que la majoria d’individus es regien per una pauta de vida i un pensament únic definits per una minoria amb poder, constituïda per la classe política i militar del país i per l’autoritat religiosa, basada en el cristianisme.

En aquesta societat les persones no podien escollir més enllà de l’establert per la minoria dominant. Conseqüentment l’educació socialitzava en tant que creava el model d’individu que volia la minoria amb poder. El rol dels professors era el de font de coneixements i de moral.

En la societat actual el model respon als principis democràtics i individualistes. Els individus són definits com a persones úniques i lliures, de forma que escullen els seus principis i la seva moral, respectant sempre els valors democràtics.

L’educació, en la societat actual, socialitza en tant que desenvolupa a cada individu com a persona única, amb unes qualitats, capacitats i opcions de futur pròpies. Tal i com ens diu Kerschensteiner: “l’educació consisteix en distribuir la cultura, perquè l’home organitzi els seus valors en la seva pròpia consciència i a la seva manera, d’acord amb la seva individualitat”.

Conseqüentment l’educació té a veure amb l’arrel educere, que es refereix a treure, extreure, fer sortir... és a dir, en un model educatiu no directiu: treballa la llibertat, autonomia, responsabilitat, personal, originalitat, creativitat.

Aquest canvi de model social es veu magnificat per l’avanç tecnològic i la seva normalització en les classes socials majoritàries mitjançant les TIC.

El rol de docent ja no és el de la font de coneixement i moral. Es converteix en un mediador entre les fonts de coneixement i els alumnes. Ara desenvolupa en els alumnes les capacitats i competències bàsiques per poder accedir al coneixement de forma constructiva i crítica, com són: l’alfabetització convencional- lectoescriptura - i digital- TIC-, la capacitat crítica, de reflexió...

L’accés a les fonts de coneixement la duu a terme l’alumne per sí mateix a través de les TIC, les fonts bibliogràfiques i les diferents xarxes socials a les que pertany.

Aquest canvi de concepció en model social i educatiu comporta reptes per als professors i els alumnes. Ara el professor ha de procurar ser un pont entre els alumnes i les fonts de coneixement, ha de deixar de banda el rol que el definia com a font única de saber. Aquest nou paper dels docents els obliga a conèixer i ser competents en l’ús de les TIC, a ser uns professionals en constant formació per adaptar-se als canvis continus de la societat, a aplicar la investigació i la millora continua – model de qualitat- en la seva tasca lligada a la innovació i a unificar allò que s’ensenya a les aules i allò que necessiten saber els alumnes per a ser competents en la societat actual.

Pel que fa a l’alumne deixa de ser un simple receptor de la informació, un personatge passiu del seu aprenentatge. És ell qui, a través de l’ajuda del professor i de la seva pròpia gestió de l’aprenentatge i del coneixement es desenvolupa com a individu únic. Passa a tenir un paper actiu i protagonista i per això el seu repte es desenvolupar les capacitats i competències inherents a aquest paper: reflexió, aprendre a aprendre, gestió del coneixement, autocrítica, presa de decisions...

Aquest canvi de rol és present en les noves metodologies educatives, com per exemple la realització de portafolis, blogs... i en les noves lleis educatives ja que ara no es parla d’objectius sinó de competències.

Un llibre que ens pot ajudar a comprendre millor el nou paper que han de tenir els professor i alumnes i els reptes inherents a aquestos és Educar en una cultura de l’espectacle, Ferrés i Prats, J. (2003).Ed. Paidos.