12 de desembre de 1984, arribo al món amb sense donar problemes a la meva mare. Però no és fins al setembre de 1987 que començo la meva vida acadèmica en una escola concertada de caire cristià. Sóc el menor de quatre germans, de forma que no em sento sol en aquest nou espai. Potser per això no tinc cap record ni sensació negativa d’aquella època.
La meva senyoreta de P3 es deia Celina, i encara ara quan la trobo pel carrer la saludo amb respecte. Ella també se’n recorda de mi i em contesta amb una rialla d’orella a orella.
La meva projecció acadèmica en aquesta escola va ser molt curta. Quan vaig acabar P3 jo i els meus germans vàrem ser escolaritzats en un centre públic, el CEIP San José de Calasanz. Els nostres pares no estaven disposats a gastar-se tants diners en una escola concertada.
Vaig començar P4 amb la mateixa actitud que P3, sense por i amb serenitat perquè sempre podia disposar dels meus germans, encara que mai els vaig requerir.
En aquesta etapa, la meva senyoreta es deia Marisol. Amb ella vaig conviure la resta de l’etapa d’educació infantil.
D’aquestos dos anys tinc pocs records però tot els que tinc són nítids. Recordo que per la funció de Nadal vaig fer de Rei Mag, la inseguretat característica en mi en aquella edat no em va acompanyar durant aquella representació, la veritat és que l’alegria i emoció que vaig experimentar aquell dia em van ajudar a sentir-me més tranquil amb mi mateix, tothom va estar molt content amb l’actuació les reis mags.
En una altra ocasió recordo com em vaig enfadar molt amb un company de classe i li vaig intentar enclavar un punxo al cap. La veritat és que em costava molt empipar-me amb la gent. La senyoreta es va enfadar molt amb mi, fet que junt amb la sensació d’empipament que vaig experimentar amb l’altre nen fan que em recordi d’aquella situació. Crec que la gran quantitat d’emocions i sensacions negatives que es van succeir en aquest fet fan que el recordi amb molta claredat.
Un altre record d’aquesta etapa són les estones que em passava al sorral sol desenterrant les joguines que altres nens perdien. Ells les enterraven per jugar i després no eren capaços de trobar-les. Jo, em dedicava a fer forats i túnels sense la intenció de trobar el que altres extraviaven, m’agradava i m’agrada la sorra, però casualment anava allí on algú havia perdut una joguina.
Després li ensenyava a la meva mare allò que trobava i ella li tornava a la meva senyoreta, situació que em desagradava perquè em quedava sense el petit tresor que havia trobat.
També recordo com després, quan ja estava a punt d’acabar P5 vaig substituir aquestes estones de soledat per jocs amb la resta de nens de classe. Em ve al cap com sempre corríem pel pati fen un circuit, cada dia era el mateix, sempre corrent pel mateix lloc i, a més, seguint sempre el mateix ordre: primer un nen que es deia Enrique, després anava jo i després altres nens.
D’aquesta primera escolaritat conservo l’amic més íntim de l’actualitat, en Dani. Ens vàrem conèixer a P4 i des de llavors no ens hem separat mai. Vàrem compartir tota l’escolaritat obligatòria i, una vegada finalitzada aquesta la nostra amistat encara perdura forta.
Amb cinc anys vaig començar l’educació primària. Els tutors que vaig tenir en aquesta etapa van ser don Elias, don Manuel i la mare d’una amiga de classe.
Amb els dos últims no vaig viure experiències que recordi. De vegades penso que no recordo les situacions habituals de la meva vida o les situacions en les que vaig experimentar sentiments negatius- por, tristesa, solitud, inferioritat...-.
En canvi, sí que tinc records de les classes amb don Elias. Aquest va ser un mestre que per la seva actitud i les circumstàncies que van sorgir en el cercle d’amistats em va ajudar molt, convertint-lo en una persona ressonant per a mi.
Quan vaig conèixer a aquest docent com a tal, abans ja el coneixia perquè era el meu oncle – es va morir de càncer ja fa uns deu anys -, em trobava en un impas entre la dedicació acadèmica i el cercle d’amistats. No sabia escollir quin dels dos móns era més prioritari, tots dos m’aportaven estones agradables.
En aquestos dies es va donar un conflicte amb els amics desagradable, vaig arribar a perdre la son. Això em va fer prendre una decisió excloent entre amistats i estudis. Si continuava amb els amics que tenia em veuria arrossegat amb les accions habituals ha petits delictes que em causarien problemes familiars i escolars greus. Per contra, si deixava aquestes companyies només tindria els estudis i la família.
Don Elias es va convertir en un actor clau en aquesta decisió. Amb el seu recolzament emocional, a través de gestos, de converses personals amb ell i d’un tracte més personalitzat. Amb aquesta actitud el meu oncle em va ajudar a deixar de banda el cercle d’amistats que hagués acabant essent tan perjudicial.
A partir d’aquest moment vaig esforçar-me al màxim en els estudis.
L’ESO la vaig iniciar al mateix centre, el CEIP San José de Calasanz. Els de la meva promoció vam viure el pas de l’EGB a
Va ser un salt que, a nivell personal, va significar començar a ser conscient que ja tenia certa responsabilitat sobre mi mateix i sobre el meu futur.
Durant la secundària vaig tenir, com es d’esperar, molts docents, tots ells diferents i peculiars. Va haver-hi pocs amb els que vaig establir una relació propera, la majoria es van dedicar a impartir la seva matèria. Recordo a la professora de ciències naturals i de matemàtiques, Mari Mar, a la professora d’educació física,
No només els recordo per la relació agradable que vam establir, sinó perquè gaudien ensenyant la seva assignatura, fet que em va ensenyar a apreciar cadascuna d’aquestes matèries.
Eren les dues úniques assignatures en les que no m’esforçava per aprendre.
Quan vaig acabar l’ESO tenia molt clar que el meu futur estava en els estudis. No tenia gens de ganes de començar a treballar.
Vaig escollir el batxillerat biosanitari perquè, com ja he dit abans, m’agradava la biologia.
En aquesta transició entre educació obligatòria i postobligatòria els amics de la colla ens vàrem haver de separar, només vàrem continuar junts a classe dos, la resta o van marxar a una ciutat pròxima per poder estudiar el batxillerat que els agradava o van iniciar cicles de grau mitja. Encara així la nostra amistat no es va trencar, al contrari, es va enfortir molt més.
Per aquest motiu, el batxillerat em va ajudar a conèixer noves persones, amb les que tinc una bona amistat.
Els dos anys que va durar aquesta etapa es van convertir en un pas previ a la selectivitat. Els professors sempre estaven parlant que ens havíem d’esforçar, sinó mai aprovaríem la selectivitat. La veritat és que aquesta prova és va convertir en una obsessió, va arribar un punt que vaig avorrir aquest futur examen.
Alguns dels professors eren els mateixos que vaig tenir a l’ESO, fet que va ajudar-me a iniciar el batxillerat amb certa tranquil·litat.
Pensant en aquesta etapa ara la recordo com un mer tràmit per accedir a la universitat. Va haver-hi assignatures com biologia, química, ciències de la terra, història i educació física amb les que vaig gaudir i vaig aprendre curiositats.
En aquesta època vaig començar a fer repassos a alguns/es companys/eres de classe. Aquesta va ser una experiència en la que vaig gaudir molt, em vaig donar compte que ajudant als altres a aprendre vivia estones molt agradables, em sentia realitzat. Aquest va ser el fet que em va animar a escollir en primera opció la carrera de magisteri; el fet de decidir-me pel d’educació infantil va ser perquè em sentia més a gust amb aquestos nens que amb altres d’edats superiors.
Quan vàrem finalitzar el batxillerat la veritat és que no em vaig sentir molt trist. Només trobava en falta les estones que passava amb el meu company de taula i amic de colla José, ell va anar a estudiar biologia a Barcelona i jo magisteri a Lleida. A la resta de la gent mai la vaig arribar a enyorar.
Acabada la selectivitat i veien que podia accedir a la carrera i universitat que volia vaig escollir anar a Saragossa a cursar la diplomatura de Magisteri d’educació infantil, però quan vaig anar a formalitzar la matricula es va donar el cas que acabaven de treure aquella carrera de
Recordo el primer dia d’universitat. No coneixia a ningú i semblava que a la resta de la gent li succeïa el mateix. Em vaig asseure en un banc i vaig començar a parlar amb dos noies i un noi:
Amb la resta de la classe, 45 noies i un altre noi, vaig establir una relació molt agradable. Vàrem ser un grup que ens portàvem molt bé i ens ajudàvem molt.
A part de
El record més important que tinc dels tres anys que va durar la carrera va ser la sensació de convertir-me en el responsable del meu futur i de la meva llibertat. Els docents em feien sentir protagonista del meu aprenentatge i de la meva formació, així com del meu futur professional i personal, sempre ens deixaven una porta oberta per a que fóssim nosaltres els actors protagonistes de totes les accions educatives.
Al juny de 2005 van acabar els tres anys d’universitat. Vaig sortir d’aquesta institució amb un sentiment d’enyorança molt gran cap als meus companys de carrera. A més, també em va envair una sensació de total llibertat cap al meu futur personal i professional, ara ja em sentia capaç d’enfrontar-me a qualsevol situació que se’m dones en la vida.
També destacaria la insatisfacció que em va aportar la carrera, volia aprendre més, pensava que hi havia molt més saber a banda del que havia après. Per aquest motiu vaig acabar estudiant el segon cicle de pedagogia a Tarragona. Vaig estar a punt d’anar a
Quan va finalitzar el meu contracte a l’escola bressol de Lleida, setembre de 2006, vaig optar per estudiar Pedagogia a Tarragona, una amiga de confiança m’havia recomanat
A Tarragona em vaig trobar totalment sol, fet que em va motivar molt per aprendre, per conèixer gent i per viure la vida al meu gust, fins llavors havia estat molt dependent dels pares.
Les primeres impressions d’aquesta universitat van ser dispars. Em vaig trobar amb professors molt competents i d’altres que semblaven peixos fora del mar, no s’hi trobaven. Encara així en els dos anys que porto en aquesta casa he après molt professionalment i també he crescut a nivell personal, desenvolupament aquest clau en el futur professional.
A més la convivència que tinc amb la resta d’alumnes és molt positiva, la veritat es que en poc temps s’han creat uns vincles d’amistat molt forts i, en un cas, un vincle que va molt més enllà. Aquest tipus de relació m’ha ajudat a veure que en l’educació és bàsic el treball en equip, però en un equip compenetrat, que s’entengui i sigui capaç de discutir amb tranquil·litat qualsevol tema.
La sensació que m’agradaria destacar en aquesta historia de vida, i que m’ha acompanyat en totes les seves etapes, és que la formació acadèmica no només té a veure amb els aprenentatges formals i conceptuals, sinó que en les diferents institucions educatives en les que he estat ha primat el desenvolupament personal. Potser per aquest motiu, ara com a mestre d’educació infantil i professor de repàs, considero molt més important ajudar a les personetes i persones a créixer com a tal, donant menys importància al aprendre a conèixer, enfront del aprendre a ser i aprendre a estar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada